Hi ha oficis que van i vénen, segons les modes o les necessitats de la societat; i n’hi ha d’altres que sempre hi ha estat i que sempre hi seran. Canviants, variables, però ferms i segurs. És el cas de les arts escèniques, l’ofici d’actriu i actor, que, ja sia sobre les taules en un teatre, davant d’una càmera de televisió o a través d’un mòbil en directe per internet, sempre s’ha adaptat a la societat.
Es té constància escrita de l’ofici de l’expressió oral, corporal i emocional en una àgora pública a l’antiga Grècia, uns quants segles abans de Crist. Tot i així, ja hi havia certa teatralitat en els rituals xamànics i religiosos a les antigues civilitzacions que, en el fons, no deixaven d’explicar una història d’una manera en concret per actuar sobre l’emoció de l’audiència. Aquest ofici es va estendre a l’Imperi Romà i a la resta d’Europa va perdurar-hi al llarg dels segles. Fins i tot en una època fosca i de poc relleu històric com l’Alta Edat Mitjana i als inicis del feudalisme, els trobadors i altres artistes itinerants salvaven la realitat de les arts escèniques.
Més endavant, amb l’evolució constant de la societat i el renovat interès per les arts a partir de l’Humanisme i el Renaixement, la figura dels artistes cada vegada es va tornar més present, així com també van aconseguir més entitat pròpia alguns d’ells. Ho diem en masculí perquè, malauradament, les dones encara no tenien accés a treballar com a actrius en les societats mediterrànies i europees ja des de l’antigor. L’única excepció fou, potser, la de les sacerdotesses egípcies que participaven activament dels rituals de la fertilitat de la deessa Isis; un fet lògic tenint en compte que les dones tenien més presència social a la societat egípcia que, per exemple, a la grega o a la romana. D’altra banda, en època de trobadors i joglars, també hi havia dones que formaven part de les companyies d’artistes itinerants i representaven obres, danses i comèdies.
A partir dels segles posteriors al Renaixement, com dèiem, l’ofici guanya en personalitat, es reconstrueixen els teatres; actors/actrius i autors/es van sortint de l’anonimat, guanyen nom i representen obres per a gaudi del públic, tant de tall popular com culte. En un curs força inalterat fins al segle XX, els dramaturgs/gues i artistes d’arts escèniques segueixen oferint a la societat entreteniment, cultura i debat. Podríem posar grans noms sobre la taula, com Shakespeare, Calderón de la Barca, Ana Caro o Molière, per exemple.
Quan el segle XX porta amb si mateix un seguit de canvis tecnològics increïbles, com la el cinema, la ràdio o la televisió, les arts escèniques s’hi adapten. No són la mort del teatre, sinó que el públic es diversifica; per tant, els actors i actrius també poden especialitzar-se en aquestes noves arts en què es necessita del seu potencial dramàtic, però adaptat a un format diferent. Apareixen els actors/actrius de cinema, de televisió, de doblatge, de veu...
El segle XXI, amb l’aparició de més formats, tots ells lligats a internet i a les xarxes socials (websèries, canals de vídeo, directes...), fan que també les actrius i els actors passin a adaptar-se a aquests formats, però sempre mantenint l’essència del que és el seu ofici: expressar-se aprofitant recursos orals, corporals i emocionals; fer aparèixer el pensament crític o emocionar l’audiència; i, en el fons, fer-la sentir més humana que mai!