Activitat teatral com a actor a Figueres

Eduard Bartolí començà a fer teatre l’any 1940. Ell mateix ho explicava al llibre Història del Teatre a Figueres, 1816-991, editat per l’ajuntament de Figueres, recordant que la seva mare l’apuntà a l’Escolania de mossèn Albert, amb la qual va començar a fer petites sarsueles, i a intervenir a les representacions de la Passió i els Pastorets.

Al Patronat de la Catequística va formar part, fent de nen, de l’Elenc Juvenil, i posteriorment passà a l’Elenc Titular del Patronat, que havia estat creat el 1951 amb la fusió dels elencs masculí i femení en un de mixt. Aviat, el grup va ser dirigit per Toni Montal, amb qui Bartolí formaria un extraordinari duet que obtingué infinitat de reconeixements. Eduard Bartolí va ser el “galant jove” d’aquest grup que, el 1959, abandonà La Cate per discrepàncies amb el nou rumb que prenia l’entitat. Aleshores, passaren al Casino Menestral, on romangueren fins el 1963, i canviaren el nom a Agrupación Teatral Arlequín.

Després d’un temps d’inactivitat, el 1972 tornaren al Patronat de la Catequística i, malgrat la poca disponibilitat de material, Eduard Bartolí va seguir col·laborant en 3 dels 4 espectacles que s’hi van fer, i en les representacions dels Pastorets, substituint qualsevol baixa inesperada ja que, com li agradava de presumir, se’n coneixia tot el text de memòria.

Dels 56 espectacles que van posar en escena els “arlequins”, Eduard Bartolí va col·laborar en 46. En el primer (Criminal de guerra, l’any 1952) fa només de traspunt, i, mica en mica, els seus papers cobren major importància. El 1955, rep el primer reconeixement públic amb Llama un inspector, del qual el setmanari Vida Parroquial diu:

Debemos destacar la feliz interpretación de Eduardo Bartolí, en el rol de Eric, nada fácil, por cierto, el cual logró el unánime aplauso del digno auditorio que premio su acertada labor. Muy bien, Bartolí: merecías este éxito que nadie podrá arrebatarte, como recompensa al duro camino recorrido, el del auténtico aficionado que debe empezar forzosamente con la consabida frase: ‘Señor, la cena está servida...’.

L’any següent arriba el gran èxit no només de l’actor, sinó del grup: Nuestra ciudad, de Thornton Wilder, que Eduard Bartolí protagonitza al costat de Mª Àngels Aupí, i que marca una fita molt important del teatre local i de la província.

El 1957, el triomf ve de la mà de John B. Priestley, amb La herida del tiempo, amb la qual l’Elenc del Patronat guanya la primera fase de Concurs Provincial de Quadres Escènics, obtenint un èxit aclaparador: classificació per a la final com a primer grup (que també guanyarien); medalla d’honor al millor director, Toni Montal; millor actriu secundària, Mercè Huertas; menció honorífica a Mª Dolors Machado; premi al millor actor, Eduard Bartolí... Després de representar aquestes dues obres al Teatre Municipal de Girona, la premsa d’aquesta ciutat titularia, el març de 1958: “Gerona teatral: capital Figueras”.

En aquest moment, l’Elenc, del qual Bartolí és una peça cabdal, viu el màxim esplendor i reconeixement: a Emperador Jones (d’Eugene O’Neil, el 1958), segons les crítiques, el seu personatge, Smithers, es va “menjar” el Jones interpretat per Toni Montal, massa preocupat per la direcció escènica. El 1959, va firmar quatre grans actuacions en quatre grans espectacles: Los intereses creados (Jacinto Benavente), Edipo Rey (en la versió moderna de Juan Ricardo López Arana, Bartolí interpretava Edip), El zoo de cristal (de Tennessee Williams) i La muerte de un viajante (d’Arthur Miller; Bartolí interpretà un dels fills).

Arriba un punt en què el grup es planteja l’estrena d’una obra cada mes, i ho aconsegueix durant un temps, però prioritzant la quantitat d’obres per sobre de la qualitat d’aquestes, amb textos poc populars; excepte algunes concessions que fan amb Santiago Rusiñol (L’auca del senyor Esteve, 1960, i Els savis de Vilatrista, 1961), Rafael Anglada (L’amor venia amb taxi, 1960), o Josep Maria de Sagarra (La Rambla de les Floristes, 1962).

Després d’un llarg parèntesi teatral, Eduard Bartolí també va aparèixer a l’Auca dels nens de Buadella, escrita i interpretada per cinc exmembres de l’Arlequín: ell mateix, Josep Mª Gumbau, Joan MInobis, Toni Montal i Josep Montalat, acompanyats a l’acordió per Josep Mª Surrell. Es va presentar al Festival d’Havaneres a benefici de l’UNICEF que va tenir lloc al Teatre El Jardí el desembre de 1981. Van enregistrar les seves cançons, que foren comercialitzades en cintes de casset. Els mateixos nens de Buadella van protagonitzar la pel·lícula El Museu Dalí es tanca a les 7, dirigida el 1987 per Josep Montalat. La pel·lícula es va preestrenar a la Sala Juncària a finals de maig de 1988, i no es va arribar a estrenar mai comercialment.

La darrera aparició pública dels “arlequins” va ser en la representació de Canigó, el 23 d’abril de 1995. Aquest espectacle, basat en el text de Jacint Verdaguer i patrocinat per l’ajuntament de Figueres, va ser l’últim treball de Toni Montal, i també el seu darrer esforç damunt de les taules. L’obra va comptar amb més de 60 persones alhora dalt de l’escenari. Eduard Bartolí hi intervingué, i, amb el seu particular i inconfusible estil, va dissenyar el vestuari; especialment, el dels guerrers i els cavallers.